Long distance call: la solitud dels postes telefònics

Diumenge passat al matí. Trist despertar pels desastres futbolístics de la nit anterior. Assentat al llit m'ajusto el meu tanga de lepardo. Ja fino y seguro veig per la finestra el meu veí de davant, a uns 50 m en línia recta però 3 pisos per sobre el nivell del carrer. El veig parlant pel telèfon Deu sap amb qui, jugant amb el cable, relaxat al silló. La conversa sembla pujar de to, la cara se li contreu, se li arruga, envermelleix. Amb les dos mans agafa l'auricular i se'l posa just davant de la seva cara. Comença a llançar-li escupinyades i bucadillus plens de creus gamades, punys tancats, culebres, espirals de tinta xina, i ideogrames del mateix idioma, (o com collons es diguin aquelles lletres). Aleshores es calma qual gurú harekrishna emporrat fins els pels de l'esfinter, i agafant carrerilla de dos metres, rebot l'auricular contra terra. Veig saltar mil·lions de petites peces de plàstic color crema pels aires, com focs artificals, orbites elíptiques carregades de majúscual mala folla i odi visceral. A fe de Deu que hi ha converses explosives, penso. I encara acollonit em poso a buscar cançons que parlin de converses telefòniques per esperits triturats com el del meu veí. Aquí comença el JdM, P6R, 99.8 FM Long distance call: la solitud dels postes telefònics. Cançons sobre trucades telefòniques i les seves ¿funestes? conseqüències. Si París bé val una missa, l'infern es mereix una trucada telefònica. A long Distance Call. A cobrament revertit, és clar.

Call Me - Aretha Franklin

Call me, tan aviat arribis a puestu truca'm per dir que estàs bé, canta la pobre Aretha Frankin. Suposem, per dir algo, que el pobre manso de l'Aretha estigués de viatge en tren. Per dir algo. Un tren viatjant cap algun lloc, on sigui. Ara que ja estem dins el vagó, mirem per la finestra. A la vostra esquerra una hipnòtica successió paral·lela discontínua de pals telefònics. A vegades un pal decideix canviar de direcció i ràpidament la resta de la fila el segueix, allunyant-se de la via en perpendicular o en tall esbiaixat, geometries dinàmiques multidireccionals. Penses en la quantitat de converses amagades -encerradas- dins els cables d'acer que es traslladen per aquells plans geomètrics, combant-se de pal a pal com cordes de saltar. Fa anys un guia Australià ens van explicar una bonica història sobre el gran tendido telegràfic del 1870 i pico. Els australians volien connectar telegràficament l'illa de Sud a Nord. Havien de passar per l'enorme desert inexplorat del centre. Havien de travessar aquell buit amb postes telegràfics. Allà que s'hi van fotre amb tot l'equipament davant el pasmo dels Aborígens. No entenien quins collons d'arbres tan estranys plantaven aquells blancs. No se sap si per ajudar o per descollonar-se'n, el cas és que una nit uns aborigens es van dedicar a plantar ells també aquells arbres tan estranys. En van plantar una bona ristra tot continuant la filera dels blancs. L'endemà, quan els blancs van arribar -un se'ls imagina encara mig adormits, lleganyosos i acalorats- van continuar plantant i plantant postes, obviament a continuació del darrer que van trobar. La conclusió és previsible: no va ser fins al cap d'uns dies que es van adonar que seguien una direcció totalment equivocada, la que havien començat a marcar els postes que els aborigens havien plantat a boleo aquella nit. Bué, vist objectivament la història es fa difícil de creure, de fet al google no n'hi ha rastre. Però està clar que te una bona quantitat de justícia poètica. I tst, igual si et fots a buscar, en pots treure alguna metàfora amagada, por ahí. No és el meu cas. Em limitaré a apuntar que tot això converses encerrades dins cables d'acer combant-se entre poste i poste, són cosa del passat. Avui en dia mentre t'estàs traient mandonguilles del nas en un semàfor en vermell, per damunt del teu cap i sense que ni te n'adonis ens estan passant milions de converses digitals, “no vinguis tard” de les mares als seus crios, (ja siguin els seus fills o els seus marits), parelles despedint-se o despellejant-se (o les dues coses alhora), amos despatxant a curriquis, ties venent empreses de telefonia, o tios consumint sexe telefònic. Sempre de pagament, és clar. L'anarquia digital.

Gilr On the Phone - The Jam

On Telefone - Mano Negra

Pick Up The Phone - Desmond Dekker

Piange il Telefono - Domenico Modugno

Domenico Modugno i Piange il telefono, plora el telèfon, sobre l’original en francés de Claude François “Le telephone pleure” de 1974 i que aquí va sortir en espanyol cantat tan per DM com per CF “llora el teléfono”. El telèfon i les seves múltiples utilitats comunicacionals, algunes d’elles tan lacrimògenes com aquesta que hem escoltat: Un tio que truca i li demana a una nena de cin anys que s'hi posi la mama. La mama no vol. El tio és el papa de la nena i ella no ho sap. Oju, menudu tinglado, menudu dramón. S'ha de ser molt-molt retorçat i una miája hijoputa per imaginar-se una lletra així. Tamanya tragèdia telefònica esborrona fins els pels del nas. En aquests dies d’extremismes papanatistes alguna associació pro defensa dels drets del nen hauria empapelat al Modugno per explotació infantil en un tema tan tràgic i melodramàtic.

Telefone - Nara Leao

A tots els anuncis i campanyes publicitàries ens venen la telefonia (tan fot si mòbil o fixe) com la panacea per la humanitat: la comunicació unirà a tota la gent, a tota la humanitat en pau i germanor i tralarà. I jo dic: i una mierda pinxanunpalo. La comunicació -com el sexe bucal- està sobrevalorada. El fals mite de la bondat de la comunicació porta indefectiblement a l’excés de paraules, als laberints sintàctic, a l'extravio lèxic. A perdre’s en paraules perilloses i, doncs, a perdre el que un estima. Hi ha silencis que uneixen més que milions de paraules. Però, no. Imprudents seguim produïnt paraules a la babalà. Diem i parlem i parlem i deim, i desprès, quan ja ens hem acabat la saliva, ens adonem que hem anat massa lluny, que no hem anat tirant molletes de pa bimbo per reconeixer el camí dialèctic de tornada, i que ens hem perdut, que ho hem perdut tot. Aleshores, aquella sensació que notem a l'estomac, no son papallones, no, el que revolotegen pel nostre estomac: son pesats eixams de mosques negres que han entrat per bocasses desmesuradament obertes. Les telefòniques viuen de l'excés de paraules. Per la boca mor el peix. Jo dic: Practiquem, amics, el silenci, i arruïnarem, de pas, les plusvàlues de les telefòniques.

O Telefone Tocou Novamente - Jorge Ben

Se telefonando - Mina

Had To Phone Ya - American Spring

Gene, still can't find the phone des del LP Olympian de 1995. Els britànics Gene sempre van tenir l'estigma de la comparació amb els Smiths. En part perquè la veu del cantant Martin Rossiter recorda a Morrissey pel tonillo, en part per les lletres rotllo afectades i intelectualoides, i en part per que el nom, Gene, es deia que era una críptica referència al primer single dels Smiths, Jeane. “I just say the right words when you're not here”

Still Can't Find The Phone - Gene

Confianza ciega - La Costa Brava

En un programa dedicat a les cançons per telèfon fora un luxe prescindir d'un disc amb el sugerent nom de Llamadas Perdidadas: el quart LP de la Costa Brava en el seu bienni loco 2003-2004 en el que van treure 4 Lps. A més és una excusa per recordar que el component Fran Fernández (ara sota el nom de Francisco Nixon) aquesta setmana ha tret EP nou pel segell Siesta, que repassarem a consciència la setmana vinent. Diu a “Confianza Ciega”: “Los trenes que han partido ya nunca vuelven y las flores que lucen tu pelo ya no huelen mas que a algo que ahora ya está muerto”. Los trenes que han partido ya nunca vuelven. Els viatges de anada i tornada en tren em recorden un parell de metges d'Avilés que vam conèixer. Volien comprar un bitllet d'anada i tornada a La Coruña, i davant la impossibilitat ni de que els hi venguessin ni de treure'n una explicació lògica al perquè no, un d'ells va preguntar emprenyat ¿pero que coño pasa? ¿que al llegar a La Coruña los trenes nunca vuelven? ¿que los echan al mar? I des d’aleshores, sempre que surt el tema de bitlles de tren d'anada i tornada, em ve al cap la imatge d'interminables combois fotent-se de cap a les fredes aigües atlàntiques del port de La Corunya, en una especie de cementiri submarí, davant la general indiferència (assumida amb normalitat) de transeünts abrigats, tot per culpa d'algun antic malentès burocràtic, d'aquells tan típics del paisatge funcionarial espanyol.

Cats Life - Robert Forster

The Boy In The Bubble - The Blue Aeroplanes

“These are the days of miracle and wonder This is the long distance call The way the camera follows us in slo-mo” sobre l'original del Paul Simon en el seu Graceland, la dels Blue Aeroplanes és del seu LP Beatsongs del 1991.

Suena el Teléfono - Cola Jet Set

Aquesta cançó de Cola Jet Set va sortir com single el 2007 per Subterfuge records, i també se la van emportar sota el braç cap a la seva nova discogràfica Elefant Records, on el febrer del 2009 van treure el seu segon LP “guitarras y tambores”, amb formació reformulada i gent ex fresones rebeldes i tres bien ensamble.

He's on the phone - Saint Etienne

Ale, Salut i Siau.